*Avui m'he entristit al sentir que ens ha deixat l'Emili Teixidor (1933 - 2012) no he pogut evitar recordar que fa molts anys el vaig escoltar fascinat en una biblioteca de la manera com parlava de l'hàbit de la lectura, dels llibres, de literatura.Era un autor que s'havia passejat per moltes biblioteques i transmetia humilitat i al mateix temps saviesa al parlar de llibres i de lectura. L'èxit de Pa negre el va redescobrir al gran públic.
(A continuació vet aquí un fragment del text "Qui sóc i per què escric" de l'I.L.C. extret del següent portal: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/emili-teixidor/detall) (També podeu llegir el seu perfil a: http://www.escriptors.cat/autors/teixidore/)
¿Qui va dir que la literatura, en el fons, en l'arrel, conserva el costum preverbal d'ajudar-nos a construir móns, un hàbit en gran part visceral, emocional, tan personal i transferible que sovint s'allunya molt de les interpretacions purament lingüístiques?
Aconseguir aquestes descàrregues imaginàries de diferent intensitat és el que em mou a escriure. I cal dir que depenen tant de la capacitat de l'escriptor com de la capacitat receptiva del lector. Però en els millors casos, en els millors llibres, escrits o llegits, sobretot en els llibres de la infància i primera joventut, trobem unes qualitats que els fa especialment preciosos per ser guardats a la memòria. Aquesta és una de les gratificacions d'escriure per a infants i joves. N'hi ha moltes més, com és la de descobrir, a poc a poc, les regles d'un gènere nou. Però tornem al món imaginari que fa preciosos certs llibres o certes imatges descobertes en les seves pàgines: penso que hi ha un misteri o secret que ens toca a tots, grans i petits, i és la intuïció de les immenses possibilitats de futur que tenen aquests anys, de manera que la seriositat i fins i tot la tristesa dels adults no seria altra cosa que la consciència de la pèrdua o el balafiament d'aquesta primera força original.
Aquestes imatges, aquests llibres, tenen també una funció alliberadora. La capacitat d'ajudar-nos a escapar de situacions concretes que ens aclaparen. No hi ha res més frustrant que la impossibilitat d'escapar, de fugir. Hi ha també qui diu que un adult no és res més que algú que ha perdut la capacitat d'imaginar, de fugir, de fabular... Una literatura i una pedagogia massa racionalistes han anul·lat en bona part aquest sentit de meravella, fantasia, fabulació..., i per això el dipòsit d'imatges acumulades al llarg de lectures o vivències -en què ens hauríem de reconèixer i per les quals ens hauríem de valorar- és cada cop més pobre. La urgència dramàtica del viure i la ferocitat de l'existència semblen amenaçar el cabal de meravelles acumulades als nostres primers anys. Però la reserva d'aquestes possibilitats i la confiança indestructible en la consecució dels desitjos expressats per aquestes imatges o frases, situacions o personatges, és segurament l'única cosa que pot mantenir-nos solament esperançats i amb forces en els anys difícils, si no l'única que ens pot mantenir vius de veritat.
EMILI TEIXIDOR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada