10.11.11

Cireres al Novembre (20 anys sense la Montserrat Roig)

Confesso que conec poc l'obra de la Montserrat Roig. Però tot i axí hi ha llibres i títols de llibres que són autèntiques troballes. Avui la catosfera rendeix homenatge als 20 anys de la seva desaparició. Hi ha noms que ja formen part de la història de la literatura catalana més contemporània. Confesso que vaig tenir dubtes de si participar o no en aquesta nova crida com a homenatge blogaire, aquí teniu la crida: http://carmerosanas.blogspot.com/2011/11/homenatge-montserrat-roig.html
He recordat que farà gairebé dos anys i mig vaig escriure un post a Nàufragiobrer d'un llibre amb un títol que em té el cor robat. He pensat perquè haig d'escriure un altre post si aquell post per mi va ser el millor homenatge que li podia fer a aquest gran autora. Aquí teniu l'enllaç en la seva versió original:
http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/05/el-temps-de-les-cireres-de-montserrat.html (Curiosament només té un comentari però és un dels posts més visitats)









Sempre m'ha fet gràcia aquest títol, suposo perquè amaga tot una càrrega sentimental i pòetica, la mateixa càrrega sentimental que la gran escriptora Montserrat Roig (1946 - 1991) va voler donar a la novel·la que va escriure abans d'acabar el Franquisme i que va rebre el premi St.Jordi 1976. És la crònica d'una dona, Natàlia Miralpeix que torna a Catalunya, després d'haver estat a França i Anglaterra i es topa amb la realitat d'un temps i d'un país i d'uns personatges marcats pel Franquisme. L'obra forma part de la triologia que l'autora va escriure als anys setanta: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L'hora violeta.
És un llibre que només n'he llegit fragments i que algún dia m'agradaria llegir-me'l sencer perquè la Montserrat Roig demostra el seu talent narratiu amb fragments com aquest descrivint els personatges a partir del retrat de les mans...

"Les mans de la Patrícia eren melancòniques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja..."

(fragment de la pàgina 61)

Però el més curiós del cas és que fins fa poc no sabia que el títol del llibre la Montserrat Roig l'havia extret d'un poema escrit el 1866 d'un poeta francès del S.XIX de la Comuna de París anomenat Jean Baptiste Clément.

La primera estrofa del poema diu així...


Quand nous chanterons le temps des cerises

Et gai rossignol et merle moqueur


Seront tous en fête



Les belles auront la folie en tête

Et les amoureux du soleil au cœur

Quand nous chanterons le temps des cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Curiosa estrofa que va donar títol a una carismàtica novel·la.

+info de Montserrat Roig:
http://www.escriptors.com/autors/roigm/index.php
També podeu llegir l'extensa notícia que recull vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=3948347

Aquí teniu la llista amb tots els participants en aquest homenatge:

3 comentaris:

  1. Un post molt complet, Gabriel, molt bonic.

    Un gran homenatge! Gràcies per ser-hi i per participar!

    ResponSuprimeix
  2. Gabriel! un blog preciós! necessito temps, saber on es comenta. apart d'això una amiga diu que no pot comentar el papallones, potser els poc comentaris es un problema de blogger-.
    una abraçada

    ResponSuprimeix
  3. Gabriel, doncs per estar dubtant sobre si fer o no fer escrit per l'homenatge, déu n'hi do el que ha sortit a raig.

    Gràcies un cop més!

    ResponSuprimeix