Verins 2.0.

Vivim en un món voraç. El que avui és notícia, demà ja és caduc. El que és novetat, demà ja és efímer. Com una ampolla (molts cops sense missatge) anem a la deriva i sense rumb. El vell món dels pares i dels avis on tot ere perenne i estable ha passat a millor vida.

Vivim en l'era 2.0. On sovint hi ha molts mitjans i molt soroll. Hem viscut tots plegats la voràgine (amb totes les seves misèries i grandeses) de les xarxes socials i dels blogs; i en aquest darrer aspecte un servidor durant més de tres anys n'ha cultivat tres (de tipus poètic, personal i cultural) i ara ja fa dos mesos i mig que vaig finiquitar una etapa blogaire i em vaig prendre un temps de descans i reflexió entorn el món 2.0.

La dinàmica dels blogs crea bons i mals hàbits. En aquest parentèsi (ni llarg ni curt) simplement parèntesi no tenia clar si volia tornar a la vella dinàmica del blog que gairebé obliga constantment a tenir-lo actualitzat (si no vols caure en la deixadesa). Hi ha dinàmiques i dinàmiques, des del blogger més actiu que penjar un post diari al més passiu que penja un post cada tres mesos. Abans de llençar-me a una nova finestra 2.0 necessitava definir clarament l'espai i la periodicitat. Molts cops el blogger novell es troba com l'escriptor novell amb el vertigen del full en blanc.

Hi ha verins que costa d'eliminar i el verí 2.0 és un verí que cal saber trobar l'equilibri per gaudir d'un espai sense que et creï obligacions innecessàries ni tampoc rutines depriments.

I en un món on tot és tan voraç, ja fa molts anys que primer amb amics (via mail) i després amb Nàufragiobrer, vaig descobrir que m'agrada compartir determinats verins, basicament culturals...I en un món on sembla que per moments no ens podem aferrar a res, trobar algún verí que no et danyi el cervell sinó que t'alimenti l'ànima sempre és reconfortant.

El profeta i blogaire Puigcarbó, ja m'ho va predir: hi tornaràs a caure!

Aii, Puigcarbó! Tu que n'has obertes tantes de finestres 2.0 i ja em veus, ara, a mi, de nou, obrint-ne una de nova. No sé si tot plegat és un suïcidi, una aventura, un verí, un capritx, un passatemps, una manera de comunicar-me amb el món...Un jove escriptor hauria de matar el temps intentant escriure una bona novel·la i no matant el temps obrint finestretes 2.0. Però hi ha verins que no tenen remei!

Aii, Puigcarbó! Hauries de dedicar-te a la vidència. (Espero aquest cop no arrepentir-me'n!)

I vosaltres, quin és el vostre verí?

*********************

Si voleu saber qui és el multiblogaire Puigcarbó podeu entrar al seu espai. En plena vigília de Tots Sants, recomano el següent post:http://blocfpr.blogspot.com/2011/10/el-cementiri-dels-blocs-oblidats.html