Rastres

"Les dades personals són el petroli del segle XXI".

Aquesta frase lapidària està extreta de l'article "L'emprenta inesborrable" que aquest mes en un suplement de capdesetmana va incloure "El Periódico de Catalunya". Un toc d'alerta i una lúcida reflexió sobre allò que molts cops hem ignorat: l'ús de les nostres dades personals. I també una reflexió entorn que la nova societat 2.0. genera nous drets com el dret a l'oblit.

Som conscients dels rastres que deixem per la xarxa?

Està clar que l'anonimat no existeix. Sempre hem vist molt innocentment el bon ús de les noves tecnologies i mitjans que ens porta la Nova Era 2.0. Però afortunadament l'esclat de les xarxes socials com facebook o twitter va posar de manifest determinades polítiques de privacitat i alguns usuaris ja no van començar a veure amb els mateixos bons ulls aquestes eines.

Una altre frase lapidària de l'article:

"La gent encara no és conscient, però va camí de ser-ne, que tot el que publiquem a la xarxa és públic, i hi queda per sempre"

En el futur haurem deixat tants rastres en el món digital que podran recompondre la nostra vida amb un sol click. Per la nostra seguretat crec que és positiu i necessari ser-ne conscient.

Un bon article, aquí el teniu:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/lempremta-inesborrable-1392784

Update (ser o no ser immediat?)

Si hi ha una paraula que podria definir el S.XXI és "Update". Vivim immersos en la notícia constant, en l'actualització constant. Tot s'actualitza d'un forma voraç i veloç.
Allò que ahir era útil i nou ara és obsolet i decadent.
Els blogs i les xarxes socials també en algún moment viuen immersos en aquest "update" constant d'actualitzar-se. (Ja que si no t'actualitzes sembla que no existeixis)
**********
I en aquesta voràgine hem perdut el sentit de la crítica, de l'autocrítica, de la pausa, de la reflexió...
Ser o no ser immediat?
La immediatesa té les seves virtuts però també té els seus paranys.
(vet aquí un nou dilema del S.XXI)

(Confesso que últimament em costa seguir la dinàmica dels blogs. Em va costar trobar una plantilla àgil i amb un disseny "fresc". N'hauré de fer un "update"? Curiosament ara ja no el trobo tan "cool" el disseny d'aquest blog, però si que almenys el trobo més àgil. Confesso que últimament em costa actualitzar-me. Fet que no vol dir que no tingui coses a dir ni a compartir. Tot el contrari. El dia a dia està farcit de notícies que donen per fer-ne un bon post. Però hi ha quelcom que em cansa de tot plegat. I al mateix temps encara m'agrada tenir una finestra oberta en aquest món. Potser són èpoques. He decidit actualitzar-me. No fos cas que algú pensés que aquest blog ha caducat per moments. Gràcies pels qui seguiu fent visites i heu deixat comentaris.)

L'escala de l'evasió

"gos bordant a la lluna"

Pintura -poema "Un estel acarona el pit d'una negra"

"Un estel acarona el pit d'una negra

un cargol llepa un miler de pits

d'on brolla l'orina blava del papa-rei

que així siguí"

(Abril 1938)
Joan Miró (Bcn 1893 - Palma de Mallorca 1983)



Si hi ha una gran retrospectiva aquest hivern que cal recomenar i que és única per les obres que recull és "L'escala de l'evasió".

Fins el 18 de març la Fundació Joan Miró mostra una retrospectiva d'obres on s'anal·litza el perfil més compromès (humanament i políticament) del pintor Joan Miró.

Confesso que sempre m'ha costat entrar en l'univers Miró però aquesta exposició és una gran oportunitat pels no-iniciats en aquest gran pintor universal.


Les dues pintures que podeu veure en aquest post són només una mostra. La pintura-poema (he transcrit directament la traducció del francès al català...) m'ha captat molt l'atenció. Surrealisme no només en la pintura sinó també en els poemes breus que escrivia en els seus quaderns de notes.



La sèrie titulada "Barcelona" també és molt sorprenent i de les séries més conegudes hi ha la sèrie la coneguda com "constel·lacions" amb el quadre "l'escala de l'evasió" que dóna nom a l'exposició.



Algú va dir que Joan Miró no era un pintor del S.XX sinó del S.XXI. Avanguardisme. Molt més que surrealisme. Imaginació i creativitat desbordant en uns quadres que no deixen a ningú indiferent.


+info en aquest article: http://www.lamalla.cat/cultura/art/article?id=490807

Boira

foto extreta de google imatges - autor: Toni Grimalt

Laberints polítics.

Laberints econòmics.

Falsos miralls.

Retorn a les velles misèries.

Fa temps que hem iniciat una nova Era que ningú sap on ens portarà.

Sabrem sortir de la boira?

3 frases de Václav Havel

"Každý, kdo nebere příliš vážně hrozí, zdálo absurdní. Ne tak s kým on je vždy schopen smát se sám sobě."

"Cualquiera que se tome demasiado en serio corre el riesgo de parecer ridículo. No ocurre lo mismo con quien siempre es capaz de reírse de sí mismo."

"La primera pequeña mentira que se contó en nombre de la verdad, la primera pequeña injusticia que se cometió en nombre de la justicia, la primera minúscula inmoralidad en nombre de la moral, siempre significarán el seguro camino del fin."

"La esperanza no es la convicción de que las cosas saldrán bien, sino la certidumbre de que algo tiene sentido, sin importar su resultado final."

Václav Havel

Escriptor, dramaturg i polític txec. Va néixer el 5 d'octubre de 1936 i va morir el passat 18 de desembre de 2011 a Praga. Va arribar ser president de la República Txeca. Va ser un destacat opositor al règim comunista i va ser un dels capdavanters del que es va anomenar "la revolució del vellut" a partir de 1989.

Com dos gotes d'aigua...("La dama de hierro")

Hi ha biopics que són un autèntic malson, però n'hi ha d'altres que són autèntics exemples de gran mestratge interpretatiu. És el cas de "The iron lady" o "La dama de hierro" on Meryl Streep té tots els punts per guanyar un òscar. Nominada 16 cops i amb un premi a la butxaca, trobo que per compensar la quantitat de vegades que ha estat nominada i no se l'ha emportat, aquest cop si li donen estarà més que merescut. Hi ha un gran treball d'actriu per posar-se la pell d'un personatge tan controvertit com l'ex primera ministra britànica Margaret Thatcher. El seu nom va donar lloc a una època carregada de protestes socials i clarobscurs a la Gran Bretanya i fins i tot després d'una dècada governant ja es coneix aquell període com el "thatcherisme".

El gran encert del film és no fer un film cronòlogic sinó fet a base de "flaix-bacs" i records. El film no jutja sinó simplement mostra les ambicions, els neguits, les misèries i els encerts i els clarobcurs d'un personatge que va marcar una època recent i un país.

El muntatge i el plantejament del film és un encert. També és destacable el paper del marit de la Thatcher interpretat per Jim Broadbent.

Un film que segur recollirà una bona colla de premis. I ben merescuts. Una pel·lícula recomenable.

La millor collita del pop nostrat 2011

Feia temps que no trobava un recopilatori de música tan rodó com: "el millor pop en català del 2011" publicat per Discmedi. Pels no-iniciats en el que algú ha anomenat "nou pop en català" és una bona manera de descobrir una bona colla de grups amb un bon nivell musical.

És cert que des de fa temps que no hi havia un bona collita de grups i de bones cançons com ara. I en els dos darrers anys hi hagut una bona mostra de noves propostes.

Un servidor que va créixer amb el que llavors algú va anomenar "rock en català" pensa que en l'actual panorama musical hi ha molt bones propostes però també pensa que falta una mica més de mala llet en les lletres i una mica més de rock.

Són simplement èpoques i estils.

Grups d'aquest recopilatori: Antònia Font, Joan Colomo, Erm, 4t1ª, Mishima, Inspira, Manel, Anna Roig, Anímic, Senior i el cor brutal, Bedroom, Litoral, Aias, Raydibaum, Oliva Trencada, Illa Carolina, Els Amics de les ARts, Ix!, Élena, Samitier i Els Catarres.

Com a mostra del que és pot sentir el següent clip d'Inspira.

2012: L'any Pere Calders?

Aquest 2012 es compliran 100 anys del naixement d'un dels escriptors de contes de la literatura catalana del S.XX més brillants com és Pere Calders. Serà l'any 2012 l'any Pere Calders? No ho tinc clar...Però per si de cas he pensat que no estaria malament rellegir quelcom d'ell aquest any.
Per començar...
Algunes de les seves frases:
"...quan em parlen de fantasia i absurd en els meus contes, recordo que les primeres crítiques que van sortir, quan algú va dir que jo jugava amb l'absurd, la fantasia i la cosa insòlita em vaig quedar parat. Perquè a mi em semblava que tot el que explicava m'havia passat en un sentit o altre."

"...no he estat mai un escriptor professional... això et dóna un sentiment de llibertat, el fet de poder escriure sense pensar que depens d'un editor que te l'espera, que t'has de guanyar la vida, estàs lligat a un compromís. Com que jo me l'estimo molt la llibertat, apassionadament, escriure d'aquesta manera ho faig purament per un amor al llenguatge, per unes ganes d'explicar instintives i no depenc de ningú."

"Jo diria que el conte, com a qualsevol altre gènere literari, serveix perquè l'escriptor s'adreci a un interlocutor invisible i li expliqui alguna cosa que ell vol comunicar a l'altre. Aleshores per mi el conte és un gènere extraordinàriament dúctil perquè no obliga a una extensió determinada. Pots explicar el que vols dir, de vegades en dues o tres ratlles i de vegades en deu folis. La novel·la és més exigent, la novel·la ens ha d'arribar a una dimensió determinada."

"Qualsevol avenç tecnològic, qualsevol cosa que realment et proposi i et desperti allò que abans hem parlat de la imaginació, a mi no tan sols m'interessa, sinó que m'apassiona."

PERE CALDERS

(Barcelona 1912 - 1994)

Ara mateix (de M.Martí Pol)

VET AQUÍ UN DELS POEMES MÉS RECITATS, MUSICATS, ADAPTATS I CONEGUTS DE MIQUEL MARTÍ I POL PERÒ NO PER AIXÒ, SOBRETOT AMB ELS TEMPS QUE CORREN I AMB L'INICI D'UN NOU ANY, VAL LA PENA LLEGIR-LO UN COP MÉS.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

També recomano la lectura del següent poema en el següent post:

http://naufragiobrer.blogspot.com/2010/12/cronica-de-miquel-marti-i-pol-bon-any.html