CANT III
Un camí! Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar...
Camins, serps d’encantària, que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l'esquella mansa,
tu limites l'audàcia del peu
amb l'espígol novell de l'esperança!...
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!
L'àngel ha parlat,
l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l'home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?...
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí...
El camí vell per l'alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l'estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina...
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s'endevina?
Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d'argelagues que s'adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s'atreveixen ni a cantar ni a moure's,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d'ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de paraules,
que lligués amb els nervis d'un misteri,
d'un record, d'una estrella i d'una cova,
i d'un xai degollat sobre l'espatlla
del pastor més valent que fa de guia?...
El camí de Betlem! L'únic, el vostre,
aquell que cadascú porta a les venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la muntanya,
ensopegat només, perquè el silenci,
perquè els ocells, perquè les herbes castes,
van agafar tots els colors d'un somni?
No fa pas molt que per 'questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l'ha esborrat;
cap llengua humana els ha parlat...
L'unglot de la somera s'esllavissa
damunt del gel..., ningú els ha vist.
Sols l'ull de bou, terrós i trist,
sols una llebre espantadissa
s'han aturat en un goret,
s'han acostat i han vist com era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la Somera...
Com se troba el camí de Betlem?
El camí de Betlem, qui l'endevina?
Només una llebre, només un ocell,
han vist la Sagrada Família!...
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja pot xisclar.
No veus l'estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa viva!...
La veritat que crema als pastors,
la tenen en el nas i a les orelles;
perdiguers estranys, tímids caçadors
i mig germans dels xais i les ovelles!
No pregunteu res, no digueu res!...
Obriu els ulls immòbils i tranquils;
hi ha una estrella baixa com un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers humils!
Seguiu el rastre de l'unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar...
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s'ha esbravat el pas dels rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de ganivet
ni gust de trena violada!
Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí q
ue et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!
CANT III DEL POEMA DE NADAL DE JOSEP M.DE SAGARRA (1930)
Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961)
Un record a un poeta que enguany fa 50 anys de la seva mort però els seus poemes seguiran Nadal rera Nadal sent autèntics clàssics.
**********************
BONES FESTES!!!
